[Reblog Nervi.Cat] Petits frescos de la noia lleugera. Microrelats il·lustrats

Ilustración y Viñeta

Publicat el 02/12/2012 per  :Nervi.cat

I: quan deixa anar l’aire

Il·lustració d’Andrea Lucio. Porfoli i activitat de l’artista a: https://ydijo.wordpress.com/

S’asseu, davant per davant l’home que fa tant temps que l’espera-

– Necessitava veure’t per acabar amb aquesta ansietat. Ara que sóc aquí, ja no en tinc més d’ansietat, ben mirat ja no en tinc gens ni mica.

I dit això, entreobre els llavis i comença a deixar anar tot l’aire acumulat allí dins, que és digne de veure com el cos va espedaçant i disseminant molècules inútils en una aura grisosa i lila al seu contorn, com es va reduint a la gracilitat d’un cigne enmig d’un llac transparent i net mentre la cadira-sofà adquireix proporcions immenses fins a embolcallar-la.

Deixa anar tot l’aire en un buuuuffff que dura qui sap quan, ni els qui els rodegen ho saben, ni ell ho sap, ni ella tampoc no ho sap, i els rellotges no es mouen o no semblen adonar-se que el temps els fa la guitza.

El cas és que el deixa anar l’aire, tot, fins que queda desinflada d’aquella maleïda densitat tan espessa i es descobreix, tot d’una, tan lleugera, lleugeríssima, que, en acabat, troba que ja està tot dit, s’alça de la cadira-sofà, i se’n torna volant fins a casa.

II: rosegant l’ànima

Il·lustració d’Andrea Lucio. Porfoli i activitat de l’artista a: https://ydijo.wordpress.com/

Cada dia es rosega l’ànima tant que, mentre camina, rere les seves passes hi van quedant engrunes, engrunes de l’ànima que rosega, amb ferotgia i sense poder-se’n estar, rosega que rosega. I surt a passejar perquè el ròssec no la deixi tan desassossegada. Però després hi ha aquell amic seu que la hi pentina. Pentina la seva animeta en pena, tota ella rosegada, i cus les ferides bo i pentinant-la de dalt a baix amb el tou dels dits, suau, i li xiuxiueja alguna cosa que l’allisa i la domestica, la deixa en un repòs que és un mar sencer, ànima-bassa-en-calma. Angunieja veure-la, a l’endemà, que per ser exactes tot just acaba de sortir el sol i el cel du aquella mena de puresa enrarida abans que tota la ciutat es desperti, que ja hi torna a ser, i les engrunes queden soltes en la llum del matí.

III: estrangera

Va fer aquell viatge, un avió, un parell de trens i encara un autobús, per contemplar-se en d’altres façanes que li retornessin imatges distintes d’aquella que a casa ja no sabia mirar-se al mirall.

Era una cosa estranya, en efecte, i no en podia presentar cap prova empírica, però aquell familiar reflex dels cristalls, metalls i pantalles ja no la contenien a ella. Era tota una altra, que havia aterrat al bell mig del seu domini i l’empenyia, subtil això sí, per fer-la fora de la pròpia llar. Al principi, s’hi va resistir. Quin dret té una desconeguda a fer-me fora de casa meva des dels marcs dels miralls? Però a poc a poc flaquejà, es rendí, l’envestida sent ja intolerable, cada matí i cada vespre el mateix, i a més, com podia lluitar si tampoc no tenia cap pista sobre com es fa fora els invasors que ens vénen a empipar a través dels propis reflexos, suplantant la nostra imatge per la seva sense miraments. Als llibres no ho trobà.

Així que un bon dia d’octubre prengué la maleta i va fer aquell viatge, perquè havia sentit a dir que en els viatges un es troba a si mateix quan s’ha extraviat, o tal volta troba un jo que li convenç més que el de sempre, quan l’ha avorrit.

Fos com fos, un avió, un parell de trens i encara un autobús després, però sense pesantor, va plantar-se al bell mig d’un paratge de marbres i floritures, balcons excessius i homes de molt abric i poc coll.

De seguida els seus peus la van dur a una cambra, on a manca de l’entreteniment que sovint comporta desfer l’equipatge, com que no en duia de maletes, va obrir l’armari i va contemplar-se al mirall que amagava el porticó. Fóra bo poder afirmar ara que es va trobar a si mateixa reflectida en aquell vidre rovellat per un temps no massa benèvol, però a dir veritat, i per fer-ho curt, tan sols hi va saber veure una estrangera.

Va allargar aquell viatge més que no pas havia pensat al principi, i sempre el mirall de darrera el porticó li mostrava una estrangera, sense variació.

Fins que va arribar un dia en què va haver de tornar a casa, impel·lida per alguna fatigosa rutina, no sense molta pena, doncs s’hi havia avesat a aquell paratge fred i exòtic que no era el seu.

Davant per davant, el primer reflex li retornà la seva vera imatge, o això creia en aquell moment, i la noia explotà de sobte en una riallada triomfal, alliberant tota aquella angoixa amb què la desconeguda invasora l’havia sepultat els darrers mesos, i sembla que li coïa com un roc al mig de la panxa,

riallada eterna, que l’acabà tombant per terra, mentre es retorçava, passada la matinada, ja molt lleugera i completament oblidadissa d’allò de no saber-se mirar en miralls, ja que havia perdut el món de vista -curiós, ara que s’havia trobat a si mateixa, o això creia-

i no és el motiu d’aquesta història esclarir el moment exacte en què va deixar de riure.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s