La batalla mediàtica a Veneçuela [aquesta setmana a La Directa]

La Directa, Política

Article al Semanari La Directa

“Les societats liberals molts cops són manipulades per una suposada llibertat d’expressió darrera la qual s’amaguen interessos de dominació”
 
Hugo Chávez Frías, president de la
República Bolivariana de Veneçuela
 
 

Des de l’arribada d’Hugo Chávez al govern de Veneçuela el 1999, aquest país ha tornat a situar-se al mapa mediàtic internacional. Els diaris internacionals, espanyols i veneçolans obren portades amb la figura del president Chávez i el projecte polític que representa; això sí, sempre amb una informació de clara tendència negativa. Un clar exemple han estat les darreres eleccions presidencials que ha tornat a guanyar el PSUV: les portades dels diaris s’omplien de acusacions contra l’actual president i molts diaris feien campanya descarada pel candidat de la oposició, Henrique Capriles. Una de les acusacions més freqüents contra el govern veneçolà és la de coartar la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació i imposar una censura. Però, i si la situació fos la oposada? I si haguéssim confós l’atacat amb l’atacant? Moltes veus expertes i professionals del camp periodístic apunten cap aquesta perspectiva. Una frase de Ramón Reig, professor d’Estructura de la Informació a la Universitat de Sevilla, resumeix perfectament la situació: “A Veneçuela s’està lliurant una batalla per el poder polític entre dos bàndols: el govern escollit democràticament i els mitjans de comunicació privats.”

La gran majoria de mitjans de comunicació veneçolans són de caràcter privat, amb una forta vinculació al poder econòmic del país. “Chávez està governant amb la majoria de televisions i diaris en contra; és un cas excepcional” afirma Carlos Fernández Liria, expert en la Revolució Bolivariana. La “batalla mediàtica” es lliura entre les dues cares de la societat veneçolana, com explica Gorka Castillo, ex-corresponsal de Público a Veneçuela: “per una banda tenim els pobres que viuen als ”cerros” i a les ”chabolas”, entre màfies, delinqüència i drogues; d’altre banda, una classe privilegiada enriquida gràcies a ”l’or negre”. A Veneçuela hi ha una absència de classe mitjana; les desigualtats extremes s’han format sobre una immensa balsa de petroli.” Segons Ramón Reig, Chávez ha simbolitzat aquesta majoria pobre, mentre que els mitjans de comunicació privats, propietat dels grans milionaris del país, s’han erigit defensors de la classe alta veneçolana: “hi ha una correlació directa entre l’estructura de propietat dels mitjans i el missatge que ofereixen. Si algú irromp a l’escena política i ataca als seus interessos, que en molts casos no són els del sector de la comunicació, els missatges es tornen agressius contra aquesta persona. S’activen els anticossos, i comença l’atac.” 

Els mitjans internacionals i de l’estat espanyol contra Chávez

Els mitjans de comunicació privats veneçolans han entrat en batalla contra el govern per motius estructurals de la societat veneçolana, però, i els mass media d’àmbit internacional?

“Els grans mitjans de comunicació defensen la ideologia del lliure mercat, el nou ordre mundial, ja que es tracta de grans empreses amb capital diversificat que té inversions en altres sectors econòmics a banda del de la comunicació. Davant els atacs d’un govern que actuï contra aquesta doctrina, els mitjans es defensen i realitzen campanyes agressives per protegir el statuo quo” explica Ramón Reig. La “batalla mediàtica” a l’àmbit internacional enfronta neoliberalisme i els seus opositors.

A l’àmbit de l’estat espanyol la tònica informativa sobre Veneçuela no varia massa. “La majoria de mitjans conservadors com El Mundo o ABC ataquen al govern de Veneçuela per una qüestió purament ideològica” explica Carlos Fernández Liria: “d’altres, simplement, copien la informació de les grans agències de manera acrítica i sistemàtica.”

Deixant de banda aquests dos casos, hi ha grups empresarials de comunicació espanyols amb uns interessos molt concrets a Veneçuela: és el cas del Grup PRISA, propietari del diari El País. “El Grup PRISA es el braç mediàtic del PSOE i té interessos molt importants a tota Llationamèrica. Felipe González és un gran amic del ex-president veneçolà Carlos Andrés Pérez i també de Gustavo Cisneros, un dels homes més rics de Veneçuela i propietari de la majoria de mitjans de comunicació del país” afirma Carlos Fernández Liria: “Cisneros va ser el mateix que, durant la socialització de pèrdues de Rumasa durant el govern del PSOE el 1983, va comprar bona part de les empreses nacionalitzades, com per exemple Galerías Preciados.” El govern d’Hugo Chávez també ha tocat els interessos del Banc de Santander, un dels accionistes més importants del Grup PRISA, “a més de trencar el monopoli dels llibres de text de l’editorial Santillana (propietat del grup espanyol) al sistema educatiu veneçolà” explica Ramón Reig, que a més, afirma que va ser mitjançant els ingressos de l’editorial Santillana com el Grup PRISA va aconseguir recursos suficients per construir el diari El País. “A diferents editorials d’aquest diari s’han fet crítiques a accions com ”utilitzar el diner públic per millorar la educació o la sanitat” o ”censar a la població pobre de les chabolas”. Han catalogat aquestes polítiques com a populistes, des de un mitjà que es defineix com a ”progressista”” denuncia Fernández Liria.

Els periodistes d’aquests grans mitjans tenen algunes dificultats per informar de manera diferent sobre el que succeeix a Veneçuela. “Des de El País no es pot informar de manera honesta sobre Amèrica Llatina, et traurien de la corresponsalia i posarien a algú altre que acatés les normes. El redactor en cap d’internacional és un argentí amb posicions molt neoliberals, seria molt difícil parlar rigorosament d’alguns temes” explica el periodista Gorka Castillo. Un altre professional que recolza aquest punt de vista és Guillermo Nova, ex-corresponsal del diari digital La República a Veneçuela: “les notícies que apareixen sobre Veneçuela responen a unes matrius d’opinió molt coincidents en els temes que poden afectar negativament al govern, com el terrorisme, el narcotràfic o la falta de llibertats.” Gorka Castillo considera que els mitjans de l’estat espanyol són especialment culpables en aquest aspecte: “es fa massa opinió i molt poca informació; els diaris europeus de dretes, almenys, donen una informació més rigorosa.” Encara que, per Castillo, un dels factors claus per entendre per què quasi tots els periodistes occidentals informen de la mateixa manera són “el conjunt d’estereotips i prejudicis euro-centristes amb els que venen gran part dels corresponsals. No intenten comprendre una realitat diferent; a més, carreguen amb la idea que han d’informar sobre Chávez sempre de manera negativa. A tot fragment informatiu han d’inserir una posició opinativa de caire negatiu: s’ha de pensar que ”Chávez és molt dolent” i ha de continuar sent vist com un governant horrible.”

Trencar amb el “pensament únic”: el cas de Público iGara

Gorka Castillo va ser un dels fundadors del projecte del diari Público i va ser el responsable d’Amèrica Llatina des de 2007 fins 2010. “Els periodistes del meu equip vèiem que els titulars sobre el govern veneçolà eren sempre negatius i llegint la informació que contenien no podies fer-te una altra opinió que no fos contraria a Chávez. La pregunta que ens vàrem fer va ser: com pot ser tant ”dolent” un governant que ha estat reelegit en tantes ocasions, amb alts percentatges de vot, i sempre sota la supervisió d’observadors internacionals?” explica el periodista. Gràcies a que el diari no tenia interessos a Amèrica Llatina, l’equip de Público va poder enfocar la informació de una manera diferent als mass media generalistes. “Vam intentar explicar les coses de manera honesta, descobrint al lector que hi havia una altra Veneçuela que no sortia als mitjans. Trencar amb els prejudicis euro-centristes i explicar una realitat complexa, on hi ha coses bones i dolentes. Un gran ventall de lectors demanava informació sobre Veneçuela de caràcter rigorós i des de el respecte als governants i les institucions, deixant de banda el pensament neo-colonial” afirma Gorka Castillo. Al 2010 va haver-hi un acomiadament massiu a la redacció (on ell va ser afectat) i un canvi de director i de cap de secció. “A partir d’aquell moment es va deixar de banda la política informativa que havíem tingut amb Amèrica Llatina i es va adoptar un mètode informatiu similar al dels grans mitjans” es lamenta el periodista: “malgrat això, va quedar demostrar que era possible informar d’una manera més honesta sobre el procés polític que s’està produint a Veneçuela.”

Al contrari que Público, el diari d’Euskal Herria Gara ha pogut mantenir la seva línia editorial crítica amb la informació que normalment es dona sobre el govern d’Hugo Chávez. “A Gara no tenim un corresponsal fixe a Amèrica Llatina, però tenim col·laboradors a diferents parts del món. La nostra perspectiva d’esquerres i internacionalista ens permet tenir una actitud més escèptica respecte el que diguin les agències occidentals, i ens permet contrastar la informació amb altres fonts com per exemple l’Agència Bolivariana de Notícies” explica Alberto Pradilla, periodista del diari, que va estar cobrint les últimes eleccions presidencials veneçolanes. L’exemple de Gara demostra que es pot explicar de manera honesta una realitat llunyana, realitzant una activitat de contrast entre fonts diverses i una col·laboració entre diferents mitjans. “Agafem informació de Telesur, dels mitjans públics veneçolans, de agències llatinoamericanes… A més tenim un acord de col·laboració amb el diari mexicà La Jornada. Així tenim fonts de caràcter divers que ens permeten realitzar una informació sobre Veneçuela rigorosa i fonamentada” afirma Alberto Pradilla.

La reacció del govern veneçolà

Davant d’aquesta batalla mediàtica el govern ha reaccionat. Després d’un cop d’estat al 2002 contra Chávez, orquestrat en gran part pels grans mitjans privats (veure desglossament), les autoritats han vist que el front mediàtic és imprescindible per portar endavant la “revolució bolivariana”. Ramón Reig explica que diverses mesures que ha dut a terme el govern han estat qualificades pels mass media de totalitàries, com per exemple la no renovació d’algunes llicències d’emissió. “El govern està prenent les mesures que estan sota el seu poder contra els mitjans de comunicació que han estat partícips del colpisme; a més, s’ha augmentat la cobertura de la televisió pública. Potser les coses s’haurien de fer amb més diàleg, però el que està succeint a Veneçuela no és cap joc, i hi ha molts perills” explica el professor Reig.

Alberto Pradilla, que va assistir a les jornades “La revolució no serà censurada” a Caracas explica: “A Veneçuela s’ha augmentat el nombre de llicències a mitjans comunitaris de manera espectacular.  Fins i tot s’han creat diaris públics com El Correo del Orinoco. El cas de Telesur és un gran exemple: explicar els fets d’Amèrica Llatina des de Amèrica Llatina. Les autoritats plantegen una ”batalla cultural”, un procés d’acumulació de forces i d’educació del poble. Tot això per crear un nou imaginari i una renovada ètica de la comunicació.” I la “batalla mediàtica” no és una guerra de trinxeres on els dos bàndols no s’enfrontin cara a cara, ja que com afirma Guillermo Nova: “Chávez realitza constantment rodes de premsa davant dels mitjans internacionals, es presta a fer entrevistes i hi ha una informació constant del seu govern a través dels diferents canals institucionals.”

La “batalla mediàtica” a Veneçuela s’ha acabat revelant com quelcom més que un enfrontament entre uns mitjans privats i un govern. Com diu Gorka Castillo, a petita escala es tracta de un xoc entre “un sector immensament ric i corrupte que domina tots els àmbits, i una immensitat de pobres que fins l’arribada de Chávez no coneixien el que era una educació i una sanitat pública.” Però a escala global, es tracta d’una nova proposta política i econòmica que ha fet efecte a altres països, com Equador amb Rafael Correa, Bolívia amb Evo Morales, o fins i tot Grècia, amb el partit Syriza.  La batalla es planteja entre aquesta nova proposta i el neoliberalisme defensat pels mass media, que fins fa poc, semblava que tenia la batalla guanyada. Però les esquerdes van apareixent, i d’una manera cada cop més perillosa.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s